Aquellas que no deben morir

Aquellas que no deben morir és un projecte en procés de creació que voreja la idea, la gestió, la localització i l’economia de la mort. En el context d’una societat hedonista i hiperpositiva que glorifica la joventut i demora la realitat del traspàs, ens proposem endinsar-nos en l’exploració de les estructures socials i polítiques que governen la mort per tal d’habilitar instruments que interrompin el relat convencional. Al bell mig de la creació del projecte ens hem trobat, però, amb un canvi de paradigma global que ens mobilitza en tots els àmbits de la vida.

La pandèmia mundial que sacseja els fonaments de les societats occidentals, ha generat una inoculació de pànic col·lectiu vers una màxima desatesa: no érem eternes. La nostra proposta és configurar una hipòtesis escènica que burli el pànic i la mercantilització dels afectes a través de reprendre el llenguatge i dinàmica del ritual, qüestionant la institucionalització de la mort i també, per tant, de la pròpia vida.

Las Huecas neix l’any 2016 amb la voluntat de dur a terme creacions escèniques des de la pràctica col·lectiva. Com agrupació hem transitat per diverses identitats: investigadores etnògrafes, banda de punk o dibuixants de fanzine, tot i que som bàsicament quatre actrius, una tècnica i una productora. Hem actuat a l’espai públic, en solars alliberats, en teatres, en sales alternatives de concerts i en streaming d'Instagram. Per això és molt important per a nosaltres el diàleg entre els marcs de representació i les decisions performàtiques preses. En aquest sentit, treballem des del cos biogràfic que es vincula necessàriament amb el cos polític i, per tant, amb la nostra condició de subjecte privilegiat per la tribuna de l’escena. Ens situem per ideologia en el reconeixement de les pròpies condicions materials, apostant per una estètica del distanciament, de l’estranyament del real a partir d’un estar-a-l’escena inestable, exposat a la precarietat del cos i de les seves circumstàncies, exposat al joc obert dels codis teatrals, en el que podríem anomenar poetització del fracàs o performance de la retirada permanent.